M'ha costat posar-me a escriure alguna cosa. No és cap mentida que a mi m'agrada escriure, i que només cal que agafi un llapis o un full de paper per començar a fer-ho, ni que siguin tonteries. Però aquest cop m'ha cosat. Agafava això i em deia d'escriure alguna cosa per en Ninyin. M'anaven passant coses pel cap i no em decidia a escriure res. Al final simplement he volgut recordar l'últim cop que el vaig veure, bé, l'últim no perquè com molta altra gent, va ser el 8 de Novembre del 2001 a la Sala Razmatazz, a l'últim concert de Sopa De Cabra. Vull dir l'últim cop que hi vaig parlar personalment, el 26 d'octubre del 2001 després del pregó de les fires de Girona, a les escales de l'Ajuntament. Haviem estat esperant molta estona per veure i parlar amb ells, i finalment van sortir però vam trobar que els únics que quedaven eren en Ninyin, el 1er en surtir, i en Joseph Thió i en Gerard Quintana que van sortir després. No hi havia gaire gent, entre 10 i 15 persones, potser menys. Vaig esperar a que en Ninyin firmés i es fes fotos amb les meves amigues i després o mentre ho feia vaig demanar-li si tenia una pua per donar-me, em va dir que si i me la va donar. Després quan anava per marxar vaig demanar-li si me la podia firmar, una simple firma. Em va mirar com volent dir "a això tant petit he de firmar?" però la va agafar i va firmar. I jo m'estranyava perquè trigava molt, i veia que anava movent molt la pua i el boli mentre la firmava. I al final me la va donar, la vaig mirar... i em vaig trobar amb què hi havia dibuixat la cabra mítica amb què sempre firmava. Em vaig quedar flipant i dient "ostias!". Aquell dia, per fi, després d'haver estat tot l'estiu fent la pregunta i demanant-la, també vaig aconseguir la pua d'en Joseph Thió, que tb me la va firmar. Vaig botar d'alegria quan em va dir que si, i després me la va donar i firmar. Aquell dia, i alguns altres dies més tard, tenir la pua d'en Thió va ser el que més il·lusió em va fer, més que tenir la d'en Ninyin. Ara casi és just el contrari. Es clar que em fa il·lusió tenir la pua d'en Thió, però tenir la d'en Ninyin potser me'n fa més. El potser és perquè quan la miro alguns cops penso que ara ja no hi és, que no el tornaré a veure dalt d'un escenari.

A vegades els detalls-regals més petits són els que fan més il·lusió, això diuen o he sentit dir algun cop, i és cert. Aquesta tarda estic escoltant el concert de Sopa De Cabra a Girona, l'últim. El vaig grabar amb la meva grabadora de veu. Escolto "El Boig De La Ciutat" i en Gerard l'acaba de dedicar a en Pau Cardona i en Ninyin, que ja no va actuar a Girona per la seva malaltia i per la mort del Pau, el seu germà.

En aquell concert, i al de la Razmatazz, hi havia gent que va plorar al final. Jo no, ni estava emocionada, perquè no tenia la sensació de que fossin els últims concerts. Vaig sortir d'aquells dos concerts amb la sensació que n'hi hauria més. Una sensació que em va durar molts dies. Avui no sé perquè, escoltant-lo sé del cert que no n'hi aura més. Recordo tot aquest estiu tant maco que ha estat, que he pasta amb els Sopa i amb la gent del xat, i sé que no es repetirà. Però no em vull posar dramática. Com diu la cançó "no sé si estic despert o estic somiant"... potser tot això no sigui més que un somni.

Això va per tu Joan, Ninyin. Gràcies de veritat. A tu i a tots els Sopa. Al Tito Pepe, al Peck, al Thió, al cuco, el Gerard, l'Eduard.

Seguirme menjant sopa encara que s'acabi i que els plats estiguin buits.

T'estimo i et seguiré estimant.

Potser ara ploro però demà junts podrem riure més alt.

Figueres, 18 de Febrer del 2002

tornar